El Magnificat es un cant litúrgic que es canta dins de l’antic ritu Romà Catòlic

dels Vespres de Nadal. Després de la Reforma aquest cant es va incorporar

als ritus Anglicans i Luterans. El text pertany a la secció del evangeli de Lucas a on es fa referència a la visitació de la Verge Maria. En aquesta secció es descriu el moment en que la Verge visita a Zacarías i Isabel a Judà. Quan Isabel la rebre el noi salta de alegria dins al ventre de Isabel i el Espiri’t Sant envolta a la dona que ja era madura. Isabel agraeix la visita a Maria i li conta el que va passar. La resposta que li dona la Verge a Isabel es troba als versicles 46 a 55 del primer capítol del evangeli de Lucas i es el que es va posar en música.

La traducció següent us permetrà conèixer una mica el sentit del text::

Magnificat (cor)

Lucas 1, 46

(Parla María i diu:) La meva anima glorifica al Senyor…

Et exsultavit…

Lucas 1, 47

…i el meu anima es exalta en Déu, el meu Salvador.

Quia respexit …

Lucas 1, 48

Per que (Déu) es va fixar a la seva humil criada em van anomenar benaventurada …

Omnes generaciones

Lucas 1, 48 (continuac)

…per totes les generacions.

Qua fecit …

Lucas 1, 49

Per que ha fet de mi coses molt grans, aquell poderós de nom sant…

Et misericordia

Lucas 1, 50

… i de qui la seva misericòrdia recau de generació en generació damunt els que temen.

Fecit potentiam

Lucas 1, 51

Va fer servir el poder del seu braç confonent les mentes i cors dels supèrbies.

Deposuit potentes Lucas 1, 52

Va enderrocar als poderosos i elevar als humils.

Esurientes implevit bonis

Lucas 1, 53

El va donar béns als afamats i va despatxar als rics amb les mans buides.

Suscepit Israel

Lucas 1, 54

Va adoptar a Israel con el seu fill recordant la seva misericòrdia.

Sicut Locutus

Lucas 1, 55

Conforme la promesa que va fer als postres pares a favor d’Abraham i els seus descendents, per els segles dels segles.

Gloria Patri

Bach va composar dues versions d’aquest Magnificat. Una primera versió (mi b major) data del 1723 quan va a ingressar com cantor a l’Escola de Sant Tomás a Leipzig. De la seva època a Leipzig pertanyen la majoria de les seves cantates (aproximadament cinc cicles litúrgics que vol dir mes o menys 295 cantates).

A 1733, quatre anys després de assolir la direcció del Collegium Musical de Leipzig va estrenar la seva segona versió en Re major suposadament per millorar la sonoritat de les trompetes. També va a substituir els traversos per flautes de bec i es van afegir dues oboès d’amore. Mirant el dispositiu instrumental i vocal definitiu per interpretar aquesta obra (cinc solistes, cinc veus corals, tres trompetes, dues flautes, dos oboès, cordes, timbals i baix continuo) podem suposar que Bach va a aconseguir disposar d’un conjunt de mitjana o gran dimensió. Però la adaptació del Magnificat no va a ser solament per raons musicals, Bach va a tenir que adaptar-lo a un altre us litúrgic. En aquesta segona versió es van a tallar seccions relacionades amb el Nadal per poder cantar-la a Setmana Santa

Ara disposem de moltes versions discogràfiques que ens ofereixen diferents propostes musicals. Es molt interessant veure com es feia aquesta mateixa obra fa uns huitanta anys quan encara el historicisme interpretatiu es trobava en el seu principi. Les grans orquestres i corals amb instruments moderns i els temps majestuosos van a ser reemplaçats ara per orquestres petites amb instruments reproduccions dels originals i cors de cambra. Una versió no de les més boniques però molt semblant en els criteris interpretatius de Joan Martínez es la de Jeremy Summerly i Nicholas Ward de 1994 (Naxos). En aquesta versió la col·locació del text i el criteri de interpretació de la música respecte del text es la mateixa. També es molt agraïda la versió de Andrew Parrot, més actualitzada als criteris historicistes. No podem deixar sense cap menció la leugera i pulcra versió de Harry Christophers amb el seu conjunt The Sixteen