Oh, milers d’esperits immortals! ¡Oh, potestats a quines es pot igualar el Totpoderós!

Així comença el text de John Milton del Paradis Perdut sobre el qual Haydn va crear el seu magnífic oratori cap el any 1798. Haydn va tenir 66 anys i es trobava a un moment de reflexió estilística i existencial. Però aquesta reflexió sobre la Creació del món no es va quedar a un plano místic. Haydn, com també ho va ser Mozart, va formar part a una lògia massónica i va intercanviar moltes idees sobre l’art i el pensament filosòfic. Axó li va permetre fer una interpretació musical del text bíblic juntament amb el de Milton donan-li més profunditat.

Haydn va agafar els models d’oratori hendelià i de la retòrica simbolista del barroc i va afeixir elements propers a una estètica romàntica. Les melodies simples es conjuguen dins d’un contrapunt del més elaborat i una riquesa instrumental. Aquesta tornada als recursos barrocs va funcionar com una mirada romàntica i melancòlica cap el passat perdut; idea aquesta pròpia de l’esperit del Sturm und Drang, un moviment artístic que va posar la música plenament al servei d’una idea conceptual i expressiva que pertanyia al compositor.

L’oratori es divideix a tres parts amb cors, recitatius i àries i els personatges son els àngels (Gabriel, soprà – Uriel, tenor – Rafael, baix), Adam (baix) i Eva (soprà). Els àngels relaten el procés de la creació a sis dies. Les àries i duets serveixen per afegir comentaris al relat i els cors tenen el rol de cors celestials que celebren tot el que succeeix. L’obra comença amb una simfonia plena de irresolucions harmòniques que descriu el caos propi del principi de La Creació. Haydn va utilitzar en les seccions corals recursos molt semblants als que va utilitzar Händel en el Messies; podrem escoltar això clarament el cor final de la segona part a on, casualment, el cor finalitza dient “Al·leluia”.

L’obra es va estrenar el 19 d’abril de 1798 a Viena per a un públic reduït i això va portar a una altre versió amb orquestra més gran destinada als teatres i espais més grans. La primera edició publicada en vida de Haydn va presentar una orquestra de quasi 60 instruments (flautes, oboès, clarinets, fagots, contrafagot, trompes, trompetes, trombons, timbals, clavecí, arpa i cordes). Per indicacions manuscrites del mateix Haydn el nombre d’instruments de corda, les àries i recitatius acompanyats es redueix. Per els recitatius secs Haydn va preferir deixar solament una arpa, un violoncel i un contrabaix (molt semblant al sistema utilitzat habitualment per els recitatius barrocs).

El concert d’avui ens dona la possibilitat als intèrprets i el públic de apropar-nos a una de les obres artístiques més importants de tota la producció humana. Us convidem a gaudir amb nosaltres d’una grata estona. Soledad Sánchez Bueno

Berna, 5/7 - 08023 Barcelona

656893446/639937363
mccor.mc@gmail.com

http://www.espacioblog.com/mc-cor

CONCERT CEL.LEBRACIÓ DEL DIA INTERNACIONAL DE LA MÚSICA AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

“7 Maneres d’estimar” – Estrena de Joan Martínez Colás

“Missa de Glòria” – Giacomo Puccini

Conjunts Corals i instrumentals de l’escola de Música Berna de Barcelona

Coral Nova Ègara de Terrassa

Jazz Cor de Terrassa

Cor Vine de Terrassa

Coral 2000 del Casal Anna Murià de Terrassa

Coral del Campus de la UPC de Terrassa

Capella de Música de Sta. Ma. Del Pi de Barcelona

MC COR de Barcelona

Banda de Música Roig-Tardà de Lleida

Orquestra Centenari

Rafael Montaner (baix)

Emili Gispert (tenor)

Ivan Sinyol (narrador)

Maria Eugènia Casanova (presentadora)

Joan Martínez Colás

DIRECTOR GENERAL

Avui cantaré al amor

Jo, la música, seré homenatjada un cop més com cada 21 de juny des de 1985 quan l’UNESCO va decidir aquesta data per fer honor dels 300 anys del naixement de Bach, Händel i Scarlatti. Els homes han fet de mi quelcom dotat amb les capacitats de transmetre, evocar, comunicar, representar... es a dir, allò que ells no poden dir amb paraules.

Avui sóc aquí per parlar de l’amor, de l’amor en les seves distintes formes de manifestar-se, d’ésser, d’existir. Em veureu parlant de l’amor devocional per mitjà de la Missa de Glòria de Puccini, l’amor envers el Déu suprem que havia d’expressar-se al ritu quotidià d’una missa. Però també em veureu, amb la cantata de Joan Martínez Colás, parlant de les set formes d’estimar dintre del cicle de la vida.

Recordo que quan Puccini va presentar la seva missa l’any 1880, els crítics m’admiraren tant que al jove compositor se li van obrir les portes del Conservatori de Milà. Tot i així l’església no va comprendre el missatge d’amor que jo portava i em van rebutjar per lírica i poc ortodoxa. La missa de Puccini no va tornar a interpretar-se fins la seva primera edició al 1952 per la reconeguda casa Ricordi. Però Puccini coneixia molt bé la meva capacitat d’adaptació als nous medis i, potser sabent que la missa no tornaria a sentir-se, va reutilitzar fragments a las seves operes Elgar i Manon Lescaut. Puccini, inspirat en la seva recent audició de la opera Aida de Verdi, va afegir aquets nous elements estètics al seu consolidat estil eclesiàstic amb el qual estava familiaritzat, aconseguint fusionar elements de la polifonia renaixentista amb trets operístics. Sens dubte el compositor va saber fer coses millors en la seva intensa carrera però no us podeu perdre el plaer d’escoltar-me en una de les seves primeres obres i la menys interpretada a Espanya.

Set formes d’estimar... Permeteu-me un instant de narcisisme però, qui té millors aptituds que jo mateixa, la música, per expressar tants aspectes de l’amor?. Joan Martínez estrena avui aquesta obra on presenta l’amor com a cohesió de les fases del cicle de la vida. Com si d’una cantata barroca és tractés comença amb una obertura seguida de set episodis o cançons que representen els set modes d’estimar, i finalitza amb la mateixa obertura per tancar el cicle. Les diferents seccions, representades per formacions contrastants o solistes, estan vinculades per un narrador que afegeix comentaris com l’evangelista de una cantata o passió barroca.

A la primera cançó apareix el primer amor, el de l’inici de la vida, l’amor dels pares al seu nadó. La segona de les cançons tracta l’amor entre els avis i els néts, l’amor infantil i tendre contrastant amb el nostàlgic i madur. L’amor en l’amistat és el tema del tercer episodi, i el juvenil, el de la seducció, es representa a la quarta cançó. L’amor a la vida, l’amor absolut a l’ésser, a l’existir; a ell em referiré a la quinta secció. La forma més primària i essencial de l’amor, l’amor a sí mateix, l’amor universal que comprèn totes les formes d’estimar, son els temes de la sexta i sèptima cançó.

Tant a la Missa de Glòria com a la cantata un mosaic d’elements contrastants formen un tot orgànic que funciona per la cohesió d’una temàtica comú: l’amor. Quasi dos centenars de persones es reuneixen avui per fer-me homenatge i fe homenatge a l’amor. Us convido a gaudir junts d’aquesta festa.

Soledad Sánchez Bueno